Educació permanent: obligació o plaer?

L’Educació Permanent és un plantejament prou antic. Plató (427-347 a.C.) ja va subratllar de manera concreta la necessitat que l’home sigui educat al llarg de tota la seva existència. Però no fou l’únic. Segles més tard, Comenius (1592-1670) va associar el fet de l’educació a les idees de continuïtat i universalitat.

Des de finals dels anys 80, la veritable impulsora dels processos d’educació permanent ha estat la UNESCO. Anomenada en anglès life-long education, es basa en el procés constant de l’actualització i re entrenament al voltant de coneixements transversals, fora d’un període concret de la vida de l’home i dels límits de l’aula. Carlos Tünnerman Bernheim és autor del cèlebre estudi “L’educació permanent i el seu impacte en l’educació superior”. El document aporta una pila de valuosos suggeriments per a la reestructuració de l’educació superior, amb l’objectiu de transformar-la en educació permanent. Indica “si l’educació bàsica consisteix sobretot en aprendre i aprendre, l’educació superior seria aprendre a emprendre, l’aprenentatge de la iniciativa”, una proposta molt fidel a allò que proposen els teòrics sobre l’educació permanent.

La transformació dels espais d’educació superior

Per a Tünnerman, les institucions d’educació superior haurien de transformar-se en autèntics centres d’educació permanent, amb una modificació forçada de la seva organització, currículum i mètodes de treball. Al fer-ho, l’educació superior hauria aconseguit situar a la persona en el nucli de les seves preocupacions i refundaria un nou humanisme. Només d’aquesta manera seria possible que els estudiants sortissin de la universitat amb el seu diploma de graduació, però també amb coneixements. Coneixements que els permetrien viure més còmodament en societat, comptant amb noves destreses i essent capaços d’adaptar-se a un món que canvia de manera constant.

La formació d’aquests futurs professionals hauria de ser, segons Tünnerman, completament transversal, en el sentit que a les aules s’impartiria coneixements en general. Aquesta flexibilitat, però, també passaria pel trencament del sistema, purament universitari, de manera que l’educació permanent també es pogués satisfer a través d’altres fórmules d’educació superior.

Docència i educació permanent: un compromís amb nosaltres mateixos

És ben cert que un cop assolits els objectius de la carrera universitària, solem fixar l’atenció en obtenir el nostre primer lloc de treball, executar la nostra tasca el millor que podem i en superar, dia rere dia, tots els reptes que se’ns plantegen a l’aula. Cal però, tenir en compte tres qüestions bàsiques que assenyala l’Institut de la Unesco per l’Educació:

3. Entendre la importància de l’educació permanent, així com la seva implicació directa en els objectius a l’escola, els canviants mètodes d’aprenentatge i els nous procediments d’avaluació.
4. Els docents, oberts a l’educació de per vida. La tasca d’aprenentatge dels docents no hauria de finalitzar amb l’assoliment dels últims crèdits universitaris. Un bon professional de l’educació es convertirà en alumne de per vida i estarà obert a l’aprenentatge de nous sistemes, fórmules i procediments per aplicar-los a la tasca d’ensenyar als alumnes.
5. La contribució conjunta a la comunitat educativa per incentivar l’aprenentatge permanent entre els col·legues de professió serà clau per començar a generar un canvi en l’actitud dels docents al voltant de l’educació permanent.

Un canvi de paradigma serà el que veritablement possibilitarà la modificació de la nostra percepció al voltant de l’educació permanent perquè aquesta tingui un caire de plaer, més que d’obligació. Ja digué Plató que “No hi ha cap disciplina que l’home lliure hagi d’aprendre mitjançant l’esclavitud. L’ànima no conserva cap coneixement que hagi penetrat en ella per força”.